PROHIBIT PROHIBIR

Ja ho deia el Serrat: “Niño, deja ya de joder con la pelota…”, de forma irònica i molt real avui dia. Activitats tan quotidianes com jugar a pilota, patinar o anar en bici a zones comuns, es prohibeixen a quasi totes les ciutats catalanes des de fa uns anys. Actualment ens trobem el cartell “Prohibido jugar a pelota” en poblacions on ja quasi no veus nens jugant o anant sols al col·legi. Sembla que s’ha estès la premissa de prohibir tot allò que pugui molestar a una comunitat o la ciutadania en general.

És legal prohibir jugar amb la pilota? Sembla que les comunitats de propietaris  sí que poden prohibir sempre que estiguin recollides en els Estatuts de la Comunitat o en el Reglament de Règim Interior aprovat per la majoria dels propietaris i d’obligat compliment. Em pregunto si el recolzament legal és suficient per a convertir les ciutats en “no a aptes per a nens”. Els carrers s’han convertit en un anar i tornar de persones agitades i de cotxes que aparquen allà on hi ha un espai, amb l’excusa de que només paren un minut.

Cal una conscienciació de la necessitat dels infants de jugar al carrer. El genial Francesco Tonucci, en el seu llibre “La ciudad de los niños”, ja es va anticipar a aquest debat . La ciutat s’ha convertit en una cosa hostil, plena de perills, on la infància no troba el seu lloc. I per extensió, les famílies i les persones en general, tampoc. Recollint les seves paraules El Francesco  diu: “Si anem a qualsevol ciutat europea”, ha dit, “no trobarem ni un nen que s’estigui movent sol pel carrer fora de l’horari escolar” per justificar l’excessiu control que els pares exerceixen sobre ells perquè les urbs “són insegures” o no aptes per a menors. “Si no poden sortir de casa sols per anar a l’escola, tampoc poden jugar al carrer”, ha dit. “Els anys primers de la vida d’un home o una dona són fonamentals en el seu desenvolupament, les coses importants, quan es posen els fonaments, succeeixen abans de l’edat escolar”.

Un bon exemple és Alcalà de Henares que creu que prohibir és una mesura poc sensible, sobretot lesiva cap als drets de la infància. Des de fa anys aquesta població madrilenya compta amb la col·laboració del Francesco Tonucci i promogueren que cada col·legi i institut compti amb representants d’entre nou i disset anys que intervenen en les comissions de Participació Infantil, que se celebren cada dos setmanes en les juntes de districte. En aquests fòrums, els nens realitzen les seves propostes, que són transmeses a l’equip de govern a través del Consell de la Infància. Els nens fins i tot ocupen físicament el lloc dels regidors a la Sala de Plens per transmetre les seves idees. Així doncs, Alcalá substitueix les plaques dels seus parcs en què es prohibeix jugar a pilota per altres que convidin a “Jugar respectant”

Treure aquests cartells pot ser un primer pas. Perquè prohibir alguna cosa queda lleig. Dóna una sensació d’hostilitat, ens posa en guàrdia. A canvi, se’ns proposa l’alternativa de compartir espais respectant. És una alternativa que canvia la percepció dels nens i ciutadans atorgant valor educatiu i enfocant les ciutats cap una visió de compartir i convivència.

A Barcelona, l’alcaldessa Ada Colau volia començar a treure aquests cartells a principis d’any.  En una ciutat cosmopolita i abocada al consumisme i el turisme, resulta una tasca força difícil. Tot i així existeixen alternatives com la d’Alcalà o d’altres que poden suggerir els propis infants.

Una darrera reflexió sobre aquest tema seria plantejar si volem ciutats per als cotxes o les famílies, què molesta més?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *