NENES i NENS DE COLORS

Avui he anat a buscar el pa amb la rapidesa pròpia dels matins amb gana. Havia una àvia amb dues bessones d’uns tres anys que escollien un ninot dels de la Mona, creant una cua de quatre persones que admiràvem la primera infantesa amb criteri. L’àvia demanava, un per un, quins eren els personatges dels ninots, els hi feia treure de l’aparador i li mostrava a cada bessona. Elles semblaven no assabentar-se de res i l’adult es dirigia per igual a totes dues.

Llavors m’ha fet pensar en l’article de la Noelia López-Cheda: Escuchar de verdad…(y a los niños de colores). Inspirat en el llibre de la Clara Peñalver sobre els nens de colors, on explica com la comunicació amb els infants està falta d’escolta. És interessant el que diu sobre el que ens passa sovint amb els nens, (No fem cas perquè el seu missatge, “ja ens ho sabem”. No els mirem al escoltar-los perquè estem fent una altra cosa. Perdre la paciència quan no ens entenen. Manca de temps per escoltar amb calma), i el que a ells el hi passa, (Frustració per no trobar les paraules per expressar-se. Confusió davant, de vegades, els nostres missatges contradictoris. No entendre les seves pròpies emocions i actuar de manera instintiva al comunicar).

Tornant a la meva experiència, una de les nenes agafa l’ultima figura d’una heroïna de vermell, la més cridanera. Ja s’havia decidit! L’altre no acceptava la mateixa i ho tenia clar des del principi, “yo el león!”.  Semblava que ja estava tot decidit, la compta feta i pagada, i va l’àvia i diu “y esos cabezones ¿quienes són?”. Ningú allà ho sabia i la dependenta s’adreçà a nosaltres demanant ajuda amb la mirada. Li ensenya els ninots a les nenes i la més segura i decidida, nena vermella, diu que ella ja té el lleó. L’altre nena verda, es queda amb el nou ninot capgròs, sense entendre massa el perquè de tot plegat.

Torna a pagar i els demés a esperar. Amb la impaciència del moment i arrossegada per l’educació emocional, li pregunto a l’àvia que com és que li compra tants ninots, al què ella em respon: “A mi no me pudieron comprar cosas mis padres. Unos garbanzos tostados eran nuestras golosinas”. Em vaig contenir tot i afegint que això no era bo per l’educació de les nenes. I és que ho comprenc i, fins i tot ho respecto, però la majoria d’avis i pares no tenen en compte que estan educant i no responent als seus propis desitjos. Per no parlar de que la comunicació i escolta als infants ha de ser diferent segons es tracti d’un nen o nena vermella, groga, blava o verda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *